Fa molts, molts anys, que vaig a Cotlliure. És la meva peregrinació anual: compro flors i les porto a la tomba d'uns dels poetes que més admiro, com a escriptor i com a home, Antonio Machado.
He passat el cap de setmana agermanant bellesa (és un dels pobles més bonics del sud de França) i cultura (recitals, ponències, etc. dedicades al mestre dels mestres). He comprovat que la cultura no té fronteres, que la bona poesia uneix gent de diversos indrets i llengües diverses, i que tots t'aporten noves coses, t'enriqueixen com a persona.
Baeza, Sevilla, Madrid, Sòria, França, Catalunya... Ciutats i països amb un sentiment en comú: l'admiració per l'obra ben feta.
En una taula a la vora del mar, mentre el sol m'acarona, em plantejo com un recital de diferents poetes de renom pot tenir una audiència d'una vintena de persones (la majoria érem de fora). Cotlliure, amb uns 3.000 habitants, seu d'una de les tombes més famoses, s'excusa davant la poesia. M'ho hauria de prendre com un consol quan el nostre Casal no s'omple, però no ho faig. M'entristeix el destí actual de la literatura, de la cultura.
Un dia radiant, un indret meravellós, amistat, records, nova gent que s'afegeix a la meva vida, em condueixen pel camí del mestre: treball i amor.
